Un dia gris, tapat, amenaçava amb pluja...
...un dia lleig.
-Ja són aquí.
-Hola, que tal el viatge?
-Bé, he vingut estirada als seients del darrere, m'han preparat un bon llit.
Acabàvem d'estrenar la casa d'Albons, a l'Empordà, i els vam convidar a dinar una paella. Li agradava molt.
-Heu trobat caravana?
-No, no, que va...
La Maria, la meva mare, venia a acomiadar-se.
A acomiadar-se de la platja, del mar, del soroll de les onades, d'aquella immensitat, d'aquella Costa Brava que tant li agradava, de la que tant n'havia gaudit a Tossa de Mar: amb el seu castell, les seves caletes, sola o en companyia d'algun del seus néts, etc.
Ja durava més de dos anys la seva lluita contra aquell enemic tan poderós, el càncer. Primer de matriu i més tard d'ossos.
Era una dona valenta, vídua de molt jove i amb tres vailets. No deixava que el mal pogués amb ella, no es queixava, suportava el dolor i ho dissimulava molt bé.
Jo, per dins meu, tenia ganes que "fotés" un crit, que es queixés...
...hòstia!, ho estava passant fatal, però no, no ens volia fer patir.
Després de dinar va voler anar de seguida a la platja.
-Comença a ploure, Maria.
-És igual, el dia no canviarà...
Recordo aparcar el més a prop possible del passeig, érem a les platges de Sant Martí d'Empúries.
La vam ajudar a baixar del cotxe, va agafar les crosses, i mentre els dos fills semblàvem els guardaespatlles, un a cada costat i blancs com una mala cosa, les dones intentaven salvar-la de la pluja amb el paraigua. Ella es va descalçar.
-Deixeu-me si us plau, vull mullar-me, caminar per la sorra...
Va fer unes passes tota sola, es va parar i contemplà aquell espectacle, aquell cel tapat, aquella olor de mar, aquell soroll de les onades anant i venint, aquella mar picada, aquella Costa Brava.
Per dins ho sabia...
...sabia que era l'últim cop, que no la veuria més.
Nosaltres quatre l'observàvem, ens queia la llàgrima, el cor ens bategava molt fort, però ella era feliç i ho sabíem.
Allà a la platja tots cinc, mullant-nos, en silenci, cadascú amb els seus pensaments, no hi havia tristesa, només pau, això que per molts seria insignificant, per ella ho era tot, no podia demanar res més.
Poc menys de dos mesos més tard ens deixava, el dia abans de marxar, a l'hospital, li va dir a la Maria Teresa,
-Quan surti d'aquí, faré les maletes i pujaré uns dies a Albons, a la platja...
