2º del 82, La guagua. Chapter 4.

Tornava a casa. 
Per fi, em trec la pell de llangardaix i em poso els texans, samarreta i unes bambes. El cabell em delata, encara que no ho vulgui, sóc un militar.

Mai havia agafat un autobús pirata, un company va comprar els bitllets.
-Cursos, ya tengo los billetes, mañana a las 7 de la tarde en la plaza...
Nota.- Curso/s, som els companys de la mateixa quinta.

Us adverteixo: 

1. Que si a les pujades no esteu disposats a empènyer.
2. Que les cames no us quedin encarcarades.
3. Que no paris ni tant sols un cop a mear.
4. Que el viatge duri més que un dia sense pa.

Creieu-me:

-NO AGAFEU AQUEST TIPUS DE GUAGUA!!!



"Petate" en mà, arribo al poble, em sento important, la gent em mira.

Ring, ring!!!
-Ja sóc aquí!
-Que guapo, que estàs!
Muac, muac (petons).
-Porto roba bruta.
-Va, entra ja, que m'has d'explicar moltes coses.

Quatre mesos sense veure-la, i li foto el rollo de la puta mili.

Tot eren nervis a casa i no justament per mi, l'endemà, el 24 de Juny, es casava el meu germà. 

• Arribo amb el temps just, m'entrarà el traje? L'havíem comprat uns dies abans de marxar, però d'això ja feia una pila de temps.
• He d'acabar d'empollar-me el vers, sóc el padrí. 

Tot va sortir o.k.!!!

 
La resta dels dies, els passo amb la família i amics, menjant els platets com només la Mundeta ho sap fer, i retrobant-me amb el meu company, la tassa de w.c. .
Per fi puc asseure'm!!! 

-Adéu, adéu, fins aviat.
Aquest cop, marxava tot sol, bus fins a Sants i el tren fins a Múrcia. 
El dia 1 de Juliol, havia de presentar-me al cuartel. Un altre cop a Cartagena.

....................................................................................................................................
PERÒ,
Als pocs dies tornava a casa, la Mundeta, la iaia, ens deixava. Va patir un càncer de pit, ja feia temps que hi lluitava.
Era una dona molt valenta...
...era del temps de la guerra.
Abans de marxar, va volguer veure al seu net casar-se, i ho va aconseguir, ara ja podia descansar.
Sempre recordaré el seu famós pich-muap.

• Era tot un personatge.
• Era la Mundeta.
• Era la iaia.              

Adéu iaia.
Totes les àvies són especials, sobre tot la meva.

El segon per la dreta és l'avi.

 
Ploraves quan vas néixer, mentre al teu voltant, celebraven l'ocasió amb rialles i alegria. Viu la teva vida de manera tan noble, que en el moment de la teva mort, puguis somriure contemplant una vida ben viscuda, mentre que els altres, plorin la teva mort.

 

2º del 82, Madrid. Chapter 3.

Perquè Madrid?

En Miquel, un company de hockey, havia marxat 2 mesos abans a complir amb el deber, al mateix lloc, l'Infanteria de Marina i després va anar a fer el curs de P.N. a Madrid.

-Apuntat a la P.N., és un bon destí, igual coincidim...


Doncs bé, 15 dies abans d'acabar el campament m'hi vaig apuntar, em van fer l'examen, que consistia en una sola pregunta:
-Cual es el resultado de 2 - 4?
-Menos dos, no?... li responc amb cara de...
...imagineu-vos la cara de ximple que em va quedar al sentir la pregunta, però que podem esperar d'aquesta gent! 
-Aprovao, bla, bla i bla.

Arriba el gran dia, la Jura de Bandera, és el bautismo de fuego, ja som Infantes de Marina, quin orgull!!!.
He de dir que no li vaig fer cap petó, no és la meva, alguns es desviuen i la deixen tota plena de baves. 

I cap al tren falta gent, destinació:

• La capital del Reino.                                                                             
  

  
Nota.- Després de la Jura, no ens donen permís, doncs no sé en quins collons de batalleta van perdre la Bandera i des de llavors, estem castigats, pues ala a Madrí.  
"Mig any més de mili i a sobre jilis...", que xulos som els infantes.

Pugem al tren, aquí al meu amic el "excusao", el deixo de banda, ja he crescut, ja he fet col·legues, ja sóc un home, sóc un "Infante de Marina". 
Viatgem uns 80 soldats i un oficial, uns per quedar-si i altres, com jo a fer el curs de la P.N. .

Arribem a Atocha, l'estació de trens. Dos autobusos militars ens esperen per portar-nos al carrer Arturo Soria al cuartel de AGRUMAD

En 1960 se creó la Policía Naval y se designó a la Agrupación para que formara y preparara a los soldados que compondrían las diferentes Unidades de Policía Naval de los Tercios y Agrupaciones, misión que ha cumplido a la perfección hasta la desaparición del reclutamiento por leva. En estos cuarenta años han pasado por sus instalaciones cientos de Suboficiales y miles de Soldados que han demostrado en su quehacer diario la excelente formación recibida. Toma ya!!

Cooño!!!, perdó, perdó.
La nostra companyia és super petita, amb lliteres de tres pisos, no hi ha ni mig metro amb el llit de dalt, piques amb el cap, estan enganxades amb la del costat (igual que un llit de matrimoni), les taquilles super petites, que no hi cap la roba, i uns passadissos super estrets; és una mica angoixant, no et pots vestir, xoques amb tothom, és un desmadre.
Però temps al temps, acabes per acostumar-te:

1. No piques amb el cap.
2. Petes la xarrada amb el company de llit.
3. Et vesteixes sense xocar amb els altres.
4. La taquilla, és gran, hi cap tot.
5. I els passadissos, segueixen "petits", pero bueno, es lo que hay. 

Meerda!!!, perdó, perdó.
Tinc popó, a la companyia no tenim lavabos, he d'anar a ginyar als w.c. que hi ha a l'exterior.

-Hòstia, hi ha caravana, que me cago...
-Al fin, em toca.
Sabeu el que és obrir la porta, i trobar-me una muntanya, sí, sí...
... una muntanya de merda? Era com una piràmide, però de merda!!! 
-Los que sabian nadar, nadaban, los que no en la mierda se ahogaban!

Bé, el temps ens passa volant, ens foten molta canya, no te n'adones i ja han passat dos mesos. Em quedo amb el record dels bons moments i dels bons companys, alguns no els veuré més, i amb d'altres faré una gran amistat que m'acompanyarà fins al final d'aquest llarg viatge.

Resten 425 aprox.
Aquest cop hi ha premi, després de quasi 4 mesos, tinc permís, marxo a casa una setmaneta...

.......................................................................................................................
Pregunta.- Porqué entro en la Policia Naval?
Respuesta.- Porqué es el mejor cuerpo de Infanteria de Marina y mí afán es servir a la Patria, con todas mis fuerzas.
Aprovao! 
El Miquel, el meu amic...
...diga'l-si això i aniràs al destí que vulguis. 


Encara avui hi penso, i bé, deixem-ho estar...  
EL MEU PAÍS ÉS TAN PETIT
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a adormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.  

                                                                                                   

2º del 82, C.E.I.M. Chapter 2.

Escudo Tercio de Levante

Cuartel Infanteria de Marina

Arribada a la caserna...
... ara sé on va perdre Nostre Senyor, la famosa espardenya.
I tornem-hi, crits i més crits.
-A formar, rápido a formar!, bla, bla, bla...
...que formi te tia, joder!, de pensament sóc molt valent.

Al pati, ens fan formar en vàries files de cent i pico tius cadascuna, (eran "las compañias, la 1ª, la 2ª...y la 8ª, compañia Bravo, Charli...) i comença el show, mentre uns anem cap al barber, altres van a buscar la roba de lagarto (l'uniforme de campanya és d'un color verd), uns altres a revisió mèdica i altres cap al menjador, ja era migdia.

Es va formar tal batibull, gent de paisà i pelats (d'aquí lo de pelones), altres amb uniforme i amb les grenyes encara. Els que passaven per la revisió, caient-los el llagrimot, per les dues banderilles que ens fotien, la tocada de cataplins per saber si érem españolitos de verdad, o potser, es que l'oficial metge era de l'altre acera, i es posava les botes amb tanta titola com li passava per davant del nas. 
I fent la rotació i rotació, el resultat final és que tots som iguals, més alts o més baixos, més grossos o més prims, però lletjos un rato, això sí, amb l'orgull de ser: 
-Soldaditos Españoles,
ALTO!!!
-Infantes de Marina, que encara hi ha categories, VAL!!!, que per això som més *chulos i ens xuclem mig any més de mili.

• Acabo de sortir del menjador.
• Acabo de provar el "ranxo". 
• Acabo de "potar".

En aquesta època, no existeixen els mòbils, i per tant, a fer cua a les 4 cabines de telefono que hi ha al pati.
-Ja he arribat, el viatge bé, una mica llarg, però estic bé, acabo de dinar, bé, bé, estic bé (semblo un xai). 
-Records a tots i petons, ja trucaré. Què?, si bé, bé, adéu.


Un altre cop a formar i a l'hotel a buscar llit. Una nau plena de lliteres, taquilles i al fons els lavabos. El meu amic el "excusao" aquí és un cagadero turco, és de peu i has d'encertar-ho bé (la popo), sinó, hi ha petits problemes.
Un caporal, ens dóna una xerrada d'on hem anat a parar, que si la Armada Española, que si bla, bla, bla y mañana a toque de corneta, a "formar".
Nota.- Hi ha dos tocs de corneta:

• Diana: pel matí. (no és la mama qui et desperta).
• Retreta: per la nit. (no és la Cleo qui et fa anar a dormir).

Vamos a la cama, hay que descansar, para que mañana podamos madrugar...

Aprofitem el temps que ens queda fins l'hora d'anar a dormir, per connectar, i com no podia ser menys, els catalanets ens anem buscant, i de seguida faig amistat amb el trio la, la, la...
...un Andorrà (era de Girona), un de Puigcerdà, el de Sant Joan Les Fonts i jo, el de Mollet del Vallès, bona gent!!!

I l'endemà, a 544 dies pel final comença la instrucció:

• A formar.
• A marcar el pas.
• A estudiar el himno de los Infantes de Marina.
• A estudiar los galones de los mandos.
• A marcar el pas.
• A formar.

Ens preparen per ser "autenticas máquinas de matar". 

Són 2 mesos intensos:

• Ja sabem formar.
• Ja sabem marcar el pas.
• Ja sabem l'himne.
• Ja sabem distingir els galons.

Ja som autentiques màquines de matar!!!


Al mes, ens fan un examen per poder sortir al carrer, el tema: los galones, és de lògica, imagineu-vos sortir al carrer i no diferenciar als sargentos, capitanes, coroneles i la mare que els va parir a tots, i saludar al porter del cine, en aquesta ciutat tothom va uniformat!

Sortim els quatre, això sí, d'uniforme (sinó, pam, pam, al culet) i quina sorpresa, només veus que militars, resulta que no som els únics en aprovar l'examen.
Donem una volta, sopem i agafem un pet, que pa que! 
-Això s'ha de celebrar...
... fem-nos un tatuatge, col·legues per sempre!

En tornar, el caporal ens va veure la cara de contentillos.
-Ustedes cuatro, al patio, a formar!
-Hostia, que em pixo, toooma!, tot per sobre. 



I passen els dies, sempre és el mateix, formar, marcar el pas...

Fusil de Asalto.

...un dia ens treuen d'excursió, fem una marxa de chiquichientos kilòmetres, motxilla, casco i el cetme (fusil de asalto). Camina que te camina, per aquells deserts, no hi ha ni un "puto arbre".
Pícnic i cap a casa, arribem de color marró, de la suor i la pols.


En arribar, genial idea de l'oficial:
-Venga!!, vamos!!, todos a la piscina. 
Sí, sí!!!, com ho sentiu.
Tots a la piscina, deixem la motxilla, casco, etc, i en calçotets falta gent. 

• 140 soldaditos
• 140 pelones
• 140 marrones
• 140 limpitos

Historias de la puta mili... 
 
En un tancar i obrir d'ulls, han passat els dos mesos de campament, 485 pel final. Marxo a Madrid, però abans:

                                            A JURAR BANDERA.
 



Entre las piedras y el fuego, frente a la tempestad o en medio de la sequía, por sobre las banderas del odio necesario y el hermosísimo empuje de la cólera, la flor de mi poesía busca siempre el aire, el humus, la savia, el sol, de la ternura.

2º del 82, el llarg viatge. Chapter 1.

Jura de Bandera 2º 82     Cartagena

 MARCHA HEROICA DE LA INFANTERIA DE MARINA

Infantes de marina marchemos a luchar,
La Patria engrandecer y su gloria acrecentar,
nobleza y valentía nuestros emblemas son:
no abandonar la Enseña ni al ruido del cañón 
y si morir por ella es nuestra obligación.

No me llores madre mía si en la lucha he de quedar
que es deber del español
! por la Patria ! su sangre derramar.

Gloria a los valientes Lois, Rama y Cancela
que heroicamente murieron defendiendo su Bandera.
Sigamos su ejemplo de valentía sin par,
que los Infantes de Marina
gloriosamente saben triunfar. 


......................................................................................................................

• Data: Dimecres, 10/03/1982. 
• Hora: 18,30 h.
• Lloc de sortida: Estació de Sants.
• Destinació: Cartagena (C.E.I.M) Tercio de Levante.
• Mitjà de locomoció: Tren Borreguero. 

Històries de la puta mili.

Recordo aquell dia, no sé si feia fred, calor, plovia o feia sol; el que si sé, és que quan arribo a l'andana del tren, estava blanc i com més passava l'estona, cada cop més negre.

Van venir els meus a acomiadar-me, marxava per un any i mig...

Joder pero esto que es? Quanta gent... Era ple de xavals com jo, tots amb la maleteta i amb cara de..., bé hi havia de tot, recordo el cas en particular d'un pelut amb unes grenyes que "vaya tela" i a sobre els col·legues l'acomiadaven tocant la guitarra i cantant, quina festa que es van muntar, joder! I jo, ben lluny d'ell, quina por!
El que són les coses, aquest personatge, l'Antonio, passaria a ser un dels millors companys que vaig tenir.

Era un tren llarguíssim, tots els que hi pujàvem érem reclutes, la quinta del 2º del 82. Venia de Girona i parava a la majoria d'estacions a recollir "pelones". 
Quina sort!, em quedaven un fotimer d'hores per arribar al destí.

-Adéu, adéu, que vagi bé! 
Em diu la meva mare i em fa dos petons.
-Adéu, mama!
-Adéu, a tots!
Jooderr! Hòstia!, pensava mentre pujava al tren...
...i ara què? 

Recordo un viatge llarguíssim i molt pesat, anava de compartiment en compartiment i no m'atrevia a entrar en cap d'ells; alguns semblaven fumadors d'opi, d'altres ja eren tots col·legues i en altres ja era el no va més, "el grenyut" fumant porros, ampolla de J.B. en mano i tocant la guitarra, joder, joder, jodeeerrrrr!!!

A la fi, vaig trobar el meu compartiment i company de viatge, no era un altre que el "excusao", no sé els cops que el vaig arribar a visitar. 

De fet jo era un noi, que encara que havia sortit de viatge, practicava un esport d'equip i que realitzava alguns desplaçaments per la pell de toro, el meu fort no era la relació amb els altres i menys amb aquest tipus de gent. Cadascú, és com és.
Eh, eh!!!, no creieu que era un bitxo rar, amb els anys canvies, i de quina manera.

A lo que ívamos, paràvem a quasi totes les estacions, i vinga pujar bestiar. El viatge no s'acabava mai i després de moltes visites al meu inseparable company de viatge, el "excusao", arribem a Cartagena, la ciutat militar i per a militars.

Estación de Ferrocarriles de Cartagena.

-Vamos a formar!, ja hi som.
-Rápido, a formar!, a formar queee?
-Banda de inútiles! I tot un seguit de crits. 
Aquests militars tot ho arreglen cridant i de males maneres, colla de cabr...s.
Semblava "Can picha", com més cridaven, lògic, més ens atabalàvem i pitjor, pero bueno esto es el Ejercito Español.
I com que érem "ganao", a pujar als camions, vinga tots p'arriba i pal mataero.

De camí a la caserna, vaig pensar "un dia menys", em queden 545. Buf!, No me queda naaa!

EL ORGULLO PUEDES DEJARLO A UN LADO, LA DIGNIDAD NO LA DEBES PERDER POR NADIE. 

El meu primer viatge

-Hoostiaaa!!!.
-Que fa aquesta dona que m'estira del cap.
Anys més tard sabria que era la sra. Feliça, la llevadora del poble, temps enrere va fer el mateix amb el meu germà i molt abans amb la meva mare i amb tanta i tanta gent, cinc anys després faria el mateix amb el petit dels germans. Al poble qui més qui menys era fill de la sra. Feliça.
-Tanqueu la llum!
-Perquè em posa cap per vall?
-No, no tallis!
-I ara, perquè em pica?
-Qui és aquesta baldufeta que em neteja?, era la Mundeta, la iaia.
-"És un nen, mireu quines castanyoles que gasta!".

Després de marejar-me una bona estona, em posen a sobre el pit d'aquella dona que és al llit, estava molt cansada, però m'esperava amb els braços oberts, volia recollir el seu fruit, com més mi acostava, millor em sentia, era com un imant, necessitava que m'agafes, sabia que era part d'ella. Quina pau em dóna, torno a quedar adormit, és..., la mare.

Més tard, va ser el torn del pare, l'avi i el trapella del meu germà.

      

Començo l'aventura en aquest món, hi haurà moments de tot, bons i no tan bons, però sóc feliç d'haver format part d'aquesta família.

Estitu del 75

Recordo aquell estiu...
... els tres amics i el seu viatge imaginari

Manuscrit original del 1975.

LA ISLA DEL BURDEL ("S")

Vamos perdidos por el mar
nuestro barco acaba de naufragar.
Echaros a nadar
nos acaban de comunicar.

Han pasado X días
y sólo pensamos en tías
daríamos cualquier cosa por una plato de judías
o un haren de tías.

¡Más que cosa divisamos!
es una isla de paganos
y a ella nos acercamos
y con sus pechos chocamos. 

Es el saludo oficial
de esta isla sin igual
solo hay vida animal
pues no existe el vegetal.

Recibimos un golpe en los cojones
¿quienes serán los maricones?.

Oímos pasos
alguien se acerca, estamos acabados
quienes serán nos preguntamos
pero pronto nos alegramos

pues vemos en cantidad
tías sin maldat
que con su chocho de verdad
nos darán felicidad

pero poco dura nuestra alegría
viendo amanecer el día
y se marcha tanta tía.

Al amanecer
a los machos de la tribu vemos aparecer
que querrán hacer
nos querrán joder.

Los machos nos quieren matar
más las tías nos vienen a salvar
ellos a golpe de pene empiezan a luchar
pero ellas con sus tetas les van a contestar.

las tías han ganado
y se las han cortado
de bocado en bocado
nuestro pene ha temblado

al ver tanto capado
ellas nos han mirado
y contentas se han quedado
al ver su harén reformado.

Nos llevan a la casa de torturas
donde harán verdaderas locuras.

De cabeza, pies y manos nos empiezan a atar
ellas, comienzan a follar
sus manos no paran de agitar,
nos empezamos a desmayar

pero ellas no paran de actuar
y el pollón nos empiezan a chupar
con lo cual volvemos a trempar.

Ellas dejan de chupar
porque este gusto no les acaba de agradar
y nos empiezan a desatar
y de una en una se comienzan a espatarrar.

Nosotros nos ponemos en acción,
nuestro pene vuelve a su erección
y de nuevo nos llega la tentación
que es más fuerte que un cojón.

 .......................................................................................................


Que feliços i innocents érem i que bé que vivíem, sense preocupacions i gaudint de les vacances d'estiu.
"SOMNIAR ES GRATIS, NO COSTA DINERS".



P.D. 40 anys més tard, la meva filla va trobar aquest "manuscrit", oblidat en un calaix, després de canviar de casa en més d'una ocasió i amb el que això comporta. 
L'estona que vam passar tots junts va ser inoblidable, vam riure una bona estona i com no podia ser menys, de postres vaig acabar explicant les meves batallitas de la puta mili.  

Presentació

Jodhpur, 2007.
Recordo aquest viatge a l'Índia, i en particular en aquella fortalesa, van llegir-li les mans a la meva dona, "a los 50 se jubilará con su marido y vivirán felices, sin preocupaciones..." 

Mollet, 2011.
Tanquem l'empresa, és una empresa constructora, el menjar ideal de la Puta Crisis. 

Lliça, 2015.
Ja han passat quatre anys...

Jo, 1961-2015.
Una vida feliç...
...vaig néixer en una gran família, els meus pares eren fantàstics, s'estimaven i ens estimaven molt; mai vaig sentir una mala paraula, ni vaig rebre cap "surra" al cul, tot i que en més d'un cop n'era mereixedor.
Als setze anys, es va morir el papa, estava al seu millor moment, quina llàstima, no vaig poder gaudir tot el que voldria d'ell. 
La mama va continuar endavant, i tot i que ella deia el contrari, era una dona molt forta i sempre tenia coses a fer, suposo que això la va fer tirar del carro, doncs la mort del seu marit va ser un cop terrible, vivien una historia d'amor des que es van conèixer. Amb quaranta anys, vídua i tres fills, perdia al seu gran amor...
Per a mi, va ser la millor mare del món, i era tant el que ens cuidava i estimava, que potser per això, jo, no era conscient del món real, creia que tot era Happy.
Passen els anys, i els moments bons, són els que prevalen. Seguim a Happyland, estudis, esport, feina, diversió, les milis, casaments, naixements i Lord Grim Reaper que el 82 ve a buscar a la Mundeta, la iaia, quin personatge, que maca, la vida continua.


Gallifa, 9-9-90.
Arriba el Setembre del 89, i al casament del meu germà petit, conec la meva mitja taronja, des d'aquell moment som inseparables.
-Casat amb mi!!!, li proposo a Salou.
Acabem de fer les noces d'Argent i no puc separar-me de ella. Han estat 25 anys o 25 segons? em pregunto. Quan em miro al mirall tinc la resposta.
Happyland un altre cop ha tocat a la porta i tinc la companya "ideal". Passem molts moments bons i alguns no tant...
...els nens, bessons tan desitjats, malauradament no arribàrem a gaudir d'ells.
Però el naixement de la Karlota ho canvia tot...
...tot un caràcter, però a la vegada super dolça i maca. La fem viure a Happyland, l'historia es torna a repetir, però que hi ha de dolent en ser feliç?

Lliça, 2015.
..si, han passat quatre anys i la Puta Crisis fa molta pupa.
-Perquè m'ha de passar a mi, a aquesta edat?, em pregunto.
-Me'n Sortiré!, contesto..
-Jo només vull estar tranquil!, replico.
-Ja ets massa viejo!, em diuen.
-El boca, boca, és el que funciona!, un altre eixerit.
-Aprofita el temps, estudia!, no tinc el cap per res.
Tantes i tantes preguntes i cap resposta en clar, que fotut és aquesta situació, no ho hagués pensat mai.
No he estat mai una persona pessimista, però em costa trobar la sortida, molts cops amb menjo l'olla i en d'altres ho veig tot claríssim.

-Caure està permès. Aixecar-se és obligatori!

Tinc la gran sort de tenir a casa la família que tinc, Novembre. 
Fa pocs dies, la Karlota va trobar en un calaix de casa, el manuscrit oblidat fa 40 anys enrere de "La isla del burdel", escrit a trio amb els dos amics de la infància, en Francesc i en Jordi. L'estona que vam passar al llegir-ho tots junt va ser inoblidable, vam riure una bona estona, sempre serem la família Happy.
Casualitats de la vida o no, o com diria un gran filòsof, en JOC, "tot està escrit".
I com diu la dita, quien siembra recoge.
-Em queda tot el recorregut de "recollir" el que he sembrat.

Blog, Novembre 2015...
Una serie de relats de viatges, alguns reals i d'altres imaginaris, que em traslladin un altre cop a Happyland.

-"Llibres, camins i dies, donen a l'home saviesa".