2º del 82, el llarg viatge. Chapter 1.

Jura de Bandera 2º 82     Cartagena

 MARCHA HEROICA DE LA INFANTERIA DE MARINA

Infantes de marina marchemos a luchar,
La Patria engrandecer y su gloria acrecentar,
nobleza y valentía nuestros emblemas son:
no abandonar la Enseña ni al ruido del cañón 
y si morir por ella es nuestra obligación.

No me llores madre mía si en la lucha he de quedar
que es deber del español
! por la Patria ! su sangre derramar.

Gloria a los valientes Lois, Rama y Cancela
que heroicamente murieron defendiendo su Bandera.
Sigamos su ejemplo de valentía sin par,
que los Infantes de Marina
gloriosamente saben triunfar. 


......................................................................................................................

• Data: Dimecres, 10/03/1982. 
• Hora: 18,30 h.
• Lloc de sortida: Estació de Sants.
• Destinació: Cartagena (C.E.I.M) Tercio de Levante.
• Mitjà de locomoció: Tren Borreguero. 

Històries de la puta mili.

Recordo aquell dia, no sé si feia fred, calor, plovia o feia sol; el que si sé, és que quan arribo a l'andana del tren, estava blanc i com més passava l'estona, cada cop més negre.

Van venir els meus a acomiadar-me, marxava per un any i mig...

Joder pero esto que es? Quanta gent... Era ple de xavals com jo, tots amb la maleteta i amb cara de..., bé hi havia de tot, recordo el cas en particular d'un pelut amb unes grenyes que "vaya tela" i a sobre els col·legues l'acomiadaven tocant la guitarra i cantant, quina festa que es van muntar, joder! I jo, ben lluny d'ell, quina por!
El que són les coses, aquest personatge, l'Antonio, passaria a ser un dels millors companys que vaig tenir.

Era un tren llarguíssim, tots els que hi pujàvem érem reclutes, la quinta del 2º del 82. Venia de Girona i parava a la majoria d'estacions a recollir "pelones". 
Quina sort!, em quedaven un fotimer d'hores per arribar al destí.

-Adéu, adéu, que vagi bé! 
Em diu la meva mare i em fa dos petons.
-Adéu, mama!
-Adéu, a tots!
Jooderr! Hòstia!, pensava mentre pujava al tren...
...i ara què? 

Recordo un viatge llarguíssim i molt pesat, anava de compartiment en compartiment i no m'atrevia a entrar en cap d'ells; alguns semblaven fumadors d'opi, d'altres ja eren tots col·legues i en altres ja era el no va més, "el grenyut" fumant porros, ampolla de J.B. en mano i tocant la guitarra, joder, joder, jodeeerrrrr!!!

A la fi, vaig trobar el meu compartiment i company de viatge, no era un altre que el "excusao", no sé els cops que el vaig arribar a visitar. 

De fet jo era un noi, que encara que havia sortit de viatge, practicava un esport d'equip i que realitzava alguns desplaçaments per la pell de toro, el meu fort no era la relació amb els altres i menys amb aquest tipus de gent. Cadascú, és com és.
Eh, eh!!!, no creieu que era un bitxo rar, amb els anys canvies, i de quina manera.

A lo que ívamos, paràvem a quasi totes les estacions, i vinga pujar bestiar. El viatge no s'acabava mai i després de moltes visites al meu inseparable company de viatge, el "excusao", arribem a Cartagena, la ciutat militar i per a militars.

Estación de Ferrocarriles de Cartagena.

-Vamos a formar!, ja hi som.
-Rápido, a formar!, a formar queee?
-Banda de inútiles! I tot un seguit de crits. 
Aquests militars tot ho arreglen cridant i de males maneres, colla de cabr...s.
Semblava "Can picha", com més cridaven, lògic, més ens atabalàvem i pitjor, pero bueno esto es el Ejercito Español.
I com que érem "ganao", a pujar als camions, vinga tots p'arriba i pal mataero.

De camí a la caserna, vaig pensar "un dia menys", em queden 545. Buf!, No me queda naaa!

EL ORGULLO PUEDES DEJARLO A UN LADO, LA DIGNIDAD NO LA DEBES PERDER POR NADIE.