2º del 82, Madrid. Chapter 3.

Perquè Madrid?

En Miquel, un company de hockey, havia marxat 2 mesos abans a complir amb el deber, al mateix lloc, l'Infanteria de Marina i després va anar a fer el curs de P.N. a Madrid.

-Apuntat a la P.N., és un bon destí, igual coincidim...


Doncs bé, 15 dies abans d'acabar el campament m'hi vaig apuntar, em van fer l'examen, que consistia en una sola pregunta:
-Cual es el resultado de 2 - 4?
-Menos dos, no?... li responc amb cara de...
...imagineu-vos la cara de ximple que em va quedar al sentir la pregunta, però que podem esperar d'aquesta gent! 
-Aprovao, bla, bla i bla.

Arriba el gran dia, la Jura de Bandera, és el bautismo de fuego, ja som Infantes de Marina, quin orgull!!!.
He de dir que no li vaig fer cap petó, no és la meva, alguns es desviuen i la deixen tota plena de baves. 

I cap al tren falta gent, destinació:

• La capital del Reino.                                                                             
  

  
Nota.- Després de la Jura, no ens donen permís, doncs no sé en quins collons de batalleta van perdre la Bandera i des de llavors, estem castigats, pues ala a Madrí.  
"Mig any més de mili i a sobre jilis...", que xulos som els infantes.

Pugem al tren, aquí al meu amic el "excusao", el deixo de banda, ja he crescut, ja he fet col·legues, ja sóc un home, sóc un "Infante de Marina". 
Viatgem uns 80 soldats i un oficial, uns per quedar-si i altres, com jo a fer el curs de la P.N. .

Arribem a Atocha, l'estació de trens. Dos autobusos militars ens esperen per portar-nos al carrer Arturo Soria al cuartel de AGRUMAD

En 1960 se creó la Policía Naval y se designó a la Agrupación para que formara y preparara a los soldados que compondrían las diferentes Unidades de Policía Naval de los Tercios y Agrupaciones, misión que ha cumplido a la perfección hasta la desaparición del reclutamiento por leva. En estos cuarenta años han pasado por sus instalaciones cientos de Suboficiales y miles de Soldados que han demostrado en su quehacer diario la excelente formación recibida. Toma ya!!

Cooño!!!, perdó, perdó.
La nostra companyia és super petita, amb lliteres de tres pisos, no hi ha ni mig metro amb el llit de dalt, piques amb el cap, estan enganxades amb la del costat (igual que un llit de matrimoni), les taquilles super petites, que no hi cap la roba, i uns passadissos super estrets; és una mica angoixant, no et pots vestir, xoques amb tothom, és un desmadre.
Però temps al temps, acabes per acostumar-te:

1. No piques amb el cap.
2. Petes la xarrada amb el company de llit.
3. Et vesteixes sense xocar amb els altres.
4. La taquilla, és gran, hi cap tot.
5. I els passadissos, segueixen "petits", pero bueno, es lo que hay. 

Meerda!!!, perdó, perdó.
Tinc popó, a la companyia no tenim lavabos, he d'anar a ginyar als w.c. que hi ha a l'exterior.

-Hòstia, hi ha caravana, que me cago...
-Al fin, em toca.
Sabeu el que és obrir la porta, i trobar-me una muntanya, sí, sí...
... una muntanya de merda? Era com una piràmide, però de merda!!! 
-Los que sabian nadar, nadaban, los que no en la mierda se ahogaban!

Bé, el temps ens passa volant, ens foten molta canya, no te n'adones i ja han passat dos mesos. Em quedo amb el record dels bons moments i dels bons companys, alguns no els veuré més, i amb d'altres faré una gran amistat que m'acompanyarà fins al final d'aquest llarg viatge.

Resten 425 aprox.
Aquest cop hi ha premi, després de quasi 4 mesos, tinc permís, marxo a casa una setmaneta...

.......................................................................................................................
Pregunta.- Porqué entro en la Policia Naval?
Respuesta.- Porqué es el mejor cuerpo de Infanteria de Marina y mí afán es servir a la Patria, con todas mis fuerzas.
Aprovao! 
El Miquel, el meu amic...
...diga'l-si això i aniràs al destí que vulguis. 


Encara avui hi penso, i bé, deixem-ho estar...  
EL MEU PAÍS ÉS TAN PETIT
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a adormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.